El casal dels Oficis.

El Casal dels infants del Raval insereix cada any centenars de joves al món laboral mitjançant els seus programes de formació ocupació laboral.


El barri del Raval ha esdevingut en pocs anys una zona de grans canvis. El primer el podem trobar en el seu nom. El Raval ja no és per la majoria el “barri xino”. Al costat de la imatge de prostitució, drogues, marginalitat i pobresa ha sorgit un efervescent barri, símbol de la Barcelona cool addicta a les noves tendències i moda urbana.

Amb tot, el barri segueix tinguent diversos reptes i problemes. Un percentatge molt elevat dels qui avui viuen al Raval són estrangers, en concret, el 26%. Aquest és un percentatge clarament superior al de la resta de districtes de la ciutat on la mitjana es troba en el 4’5%. Aquesta realitat demana de les organitzacions veïnals i també Generalitat i ajuntament de la ciutat, un esforç per garantir l’avenç de la qualitat de vida al barri i evitar conflictes entre comunitats. Un exemple d’aquest esforç és el desenvolupat pel Casal d’Infants del Raval. Des d’aquesta organització, que no depèn de cap ens públic, es treballa amb joves i infants amb gran risc d’exclusió social. El casal organitza activitats de tot tipus. Des de les pensades per l’oci dels més petits a les que assesoren i formen laboralment a nois i noies de més edat.

Les activitats destinades a la inserció laboral tenen una rellevància especial en un barri amb les peculiaritats del Raval. El casal té diferents programes per arribar al màxim de joves amb ganes de trobar feina. Cal remarcar però que no només s’ensenyen oficis sinó que també s’assesora i aconsella als nois i noies. Ismael Palacín, coordinador d’aquesta iniciativa, distingeix entre programes laborals i prelaborals. El mateix Palacín explica les necessitats, demandes i motius que presenten els joves adscrits en els programes. “Existeixen casos de nois amb una forta necessitat econòmica, d’altres que tenen ganes d’aprendre quelcom que els agradi realment i un darrer grup que el que necessita és un estímul per demostra-se a sí mateixos que poden fer bé les coses”. “Molts joves s’adreçen al casal pel boca-orella però també n’hi ha que secunden els programes d’ocupació després d’haver-se informat en altres organitzacions o, fins i tot, menors que s’hi adscriuen per commotar penes judicials”.

Els programes en concret són cinc. Quatre d’ells van destinats a l’ensenyament d’oficis mentres que els restants tenen una vessant més educativa però també amb l’horitzó marcat en un futur professional. Els oficis instruïts són el manteniment d’instalacions en edificis, mosso de magatzem , ajudant de cambrer i paleta. El resultat final és sovint molt satisfactori. Des del casal s’insisteix que la voluntat del noi o noia que segueix el programa i la confiança en si mateix són elements clau per què s’aconsegueixin els objectius. L’altre programa és Dmoto la Mina. Dmoto inicia nois joves que per edat encara no poden treballar però desitjen fer-ho aviat. Aquest programa es realitza fora del Raval, al barri de La Mina a Sant Adrià de Besós i consisteix en mecànica per arreglar motos.

El futur d’aquest emblemàtic barri de la ciutat passa per erradicar les bosses de pobresa que encara hi persisteixen i enfortir els teixits socials de les difetents comunitats que l’habiten. Des del casal s’aconsegueix amb aquesta sèrie de programes enfocar amb encert aquestes fites i garantir que el canvi viscut en el barri sigui real a part d’estètic.

Croniques del continent oblidat.

El llibre "Áfricas", escrit pel periodista Bru Rovira, és un colpidor treball de camp que recull les seves experiències viscudes en diferents viatges al continent africà.

A través de les cròniques que hi apareixen el lector descobreix el tamany del drama humanitari que pateix la zona en les carns dels qui el pateixen. Ruanda, Libèria, Somàlia i Etiòpia són alguns dels països que hi apareixen. Alguns han patit guerres ja acabades, d’altres com el Sudan encara no n’han vist el final però, en tots el casos, els motius són els interessos d’uns pocs i les víctimes, la gran majoria. El pitjor de l’Àfrica no són, però, els conflictes ètnics, disputes territorials i polítiques, malalties endèmiques o morts per inanició; el pitjor és el silenci dels governs occidentals davant aquests successos. Amb la fi del colonialisme i l’acabament posterior de la guerra freda els governs dels països rics deixen d’interessar-se per aquesta zona- no és el cas de les seves multinacionals - que queda abandonada a la seva sort. Les conseqüències d’aquest mutisme del primer món davant la injustícia han estat diverses. Un dels viatges que serveix com a exemple de la complicitat occidental davant de fets gravíssims és el que Bru Rovira va fer el 1996 a Ruanda. En aquest petit país de la zona dels grans llacs, la comunitat Tutsi va massacrar la comunitat hutu que cohabitava amb ells el país. Es tracta del més sagnant dels genocidis des de la segona guerra mundial i tanmateix cap govern ni aliança estrangera va fer res fins que el pitjor ja havia passat. Les pàgines que narren com membres de l’alt comissionarat pels drets humans cerquen en busca de cadàvers són colpidores. Clea Kloff, antropòloga forense amb qui Bru Rovira contactà durant la seva estada, li explicà la forma metòdica i programada que els militars seguien per acabar amb les seves víctimes. Els ossos dels cadàvers trobats permetien a Kloff i al seu equip saber com s’havien produït les morts. Els resultats de la recerca anaven adreçats al Tribunal Penal Internacional per poder seguir amb l’investigació dels fets i jutjar-ne els culpables. El cas rwandès deixa una forta empremta en l’autor. Al Camerun coneix una jove rwandesa anomenada Beatrice. Rovira explica el moment en


que la coneix i com d’immediat l’hi impacte per les seves vivències i el seu caràcter vital. Aquesta noia va aconseguir escapar a Bèlgica en el moment del conflicte amb la seva mare. “Tots els altres van morir” assegura, al referir-se a la seva gent i família. A través d’un seguit d’epístoles Bru Rovira mostra la relació que es crea entre els dos. La noia troba en el periodista, una persona poc coneguda a qui pot confessar-li les seves esperances i temors. El seu testimoni deixa clar que les guerres segueixen pels qui les han sobreviscut encara que ja hagin acabat.

Al costat d’històries tràgiques com les del poble rwandès en trobem d’altres que, malgrat no desenvolupar-se en el millor dels contextos, deixen lloc per una visió menys dura i més humana de la vida africana . Per exemple, el dies en que Bru Rovira conviu amb un grup de joves africans membres d’un grup musical anomenat Atomic Music. Els components d’Atomic Music provenen de la regió dels gran llacs i es van conèixer a Kampala, Uganda. Allí es on van anar els “afortunats” que, com ells, van aconseguir escapar de les guerres que assolaven la regió. Sense cap aspiració que no sigui passar-ho bé ni pensament de futur mes llunyà que l’endemà, aquests joves troben en la música un vincle d’unió per seguir endavant. Rovira passa amb ells uns dies mentre el grup viatge pel Sud Sudan en una gira organitzada per l’OMS, Organització Mundial de la Salut, per la prevenció i vacunació de malalties com la Polio o la Sida.

"Áfricas" és una obra excel·lent que descriu amb gran riquesa documental i narrativa la cara d’una terra desconeguda i oblidada per molts. Seguint els passos de grans reporters de guerra com el famós i malaurat Ryszard Kapuscinski, Bru Rovira confecciona un retrat vibrant i real de l’estat del continent més pobre del planeta.

Entrevista a Narcis Comadira

" Un país on tothom llegís poesia seria un país de bojos."



Narcís Comadira (Girona 1942) és poeta i pintor. Ha estat guardonat amb diversos premis com el Nacional de Crítica o el Ciutat de Barcelona. Acaba de publicar el seu darrer llibre de poesia, Llast.

-Com creu que es troba en l’actualitat el català?

-El veig molt malament. Cada vegada hi ha més pressió de la llengua castellana. Al país cada cop hi ha més immigrants i aquests no aprenen el català. Els d’origen sud-americà, per exemple, ja parlen la llengua castellana i no entenen perquè cal aprendre’n una de nova. D’altres com el xinesos o paquistanesos, si han d’aprendre una llengua consideren que els hi surt més a compte aprendre la castellana que no pas la catalana que és d’un àmbit més reduït. Alguns d’ells, són aquí des de fa molts anys i les seves criatures s’han escolaritzat aquí i han après la llengua però, de fet, parlen en castellà, juguen en castellà i consumeixen cultura en llengua castellana. Fins i tot les ràdios i televisions catalanes de seguida es passen al castellà quan entrevisten algú que parlà el parla i això és un problema per una llengua. És un problema perquè una llengua que no té un ús en tots els seus registres és una llengua que es va empobrint. Una llengua no només ha de tenir un ús literari sinó que ha de servir per tot. La presència del castellà és tant forta que fins i tot gent que parla català, i que és catalana, fa servir fórmules que són estrictament castellanes. Per exemple, no se si se n’ha adonat que ara tothom es desitja “moltes felicitats” quan en aquest país no s’havia dit mai. Sempre es deia “per molts anys” o “enhorabona”. Això de les “felicitats” és una collonada, perquè de felicitat, si n’hi ha, només n’hi ha una. Què vol dir moltes felicitats? Jo només en vull una, i un trosset perquè sé que no n’hi ha, que és una cosa escassa. Tot això és un calc del castellà. Aquest és el resultat de la presència de la llengua castellana en la catalana i la seva influència en la seva sintaxi i lèxic.


-El poeta neix o es fa?

-Ai! (sospira) Jo crec en les dues coses. És a dir, crec que un poeta és una persona que té una manera de ser especial i, per tant, neix. Però si no es fa no es fa. És a dir, que no n’hi ha prou amb néixer sinó que un ha de treballar. És coneguda la frase de Baudelaire que diu que “La inspiració són vuit hores de treballa al dia”. L’ofici és molt important. S’ha d’aprendre a escriure,llegir poesia i textos de teoria literària per saber una mica i decidir el que vols fer. Cal també tenir un esperit crític bastant afinat per anar conduint una mica l’obra dins aquests models que tu mateix et pots haver imposat. És com totes les altres disciplines; com la música, com l’arquitectura. Cal un ofici i unes ganes especials. Néixer és això, un temperament que fa que et fixis en les coses. Per això dic que els poetes som una mica obsessos. Una cosa petita ens pot arribar a obssedir fins que en fem el poema i ens la trèiem de sobre.

-Per qui escriu el poeta? Per ell o pels seus lectors?

-Crec que escriu per ell i per la llengua. Els lectors són un segon estadi. El poeta, en el fons, ja pensa que algú el llegirà perquè sinó ja no publicaria res. El primer destinatari d’un poema és el propi poema i el primer lector, el poeta. Tot és degut a la satisfacció que dona la creació d’aquest objecte. Amb un quadre passa el mateix. El primer espectador del quadre és el propi pintor. EI motiu per fer-lo són les ganes de poder resoldre el problema que li panteja. En el cas del poema és un problema lingüístic, mètric i gramatical i en el cas duna pintura és un problema formal, de línies, de formes, de colors, d’aconseguir una atmosfera i un ambient. Per tant, el primer objectiu és la solució d’aquest problema formal. Després, i a partir d’aquí, la resta dels estadis i evidentment el lector són importants.

-La poesia es nodreix d’experiències passades o d’utopies de futur?

-Crec que hi ha molts tipus de poesia i molts tipus de poeta però, en general, les experiències, que sempre són passades, són importants. Per experiències no cal només entendre allò que t’ha passat a tu com a persona. Una experiència és una lectura, una música que sents. Una experiència és un altre poema. Tot això són fets que potser no t’han passat però sí que has tingut l’experiència d’haver-te fet teva aquella formalització d’un altre. Una pintura, un viatge...
El futur o la utopia de futur és important per alguns poetes. Els poetes lírics, més aviat, estem pendents del passat o del present immediat, que ja és passat. El present, de fet, no existeix; sempre és passat.

-Quines influències han tingut les ciutats de Girona i Barcelona en la seva obra?

-Girona n’ha tingut molta. Vaig viure-hi fins als vint anys i en aquella època sortíem molt menys. La ciutat era més petita, més tancada, ens coneixíem tots. Era com un poble gran i aquestes coses suposo que configuren molt l’imaginari d’una persona jove. Girona és o era una ciutat que llavors nosaltres consideràvem que era la més maca del món. Les experiències eren gironines, no viatjàvem en aquella època. Anar a Perpinyà ja era una gran aventura. Per anar-hi feia falta un “salvoconducto” que et donava permís per anar i tornar el mateix dia. De fet, no vaig anar a l’estranger fins els 19 anys. És a dir, l’any 1961, quan vaig fer un viatge pel sud de França i tot Itàlia. Tot això influeix i fa que la teva ciutat sigui el centre d’una sèrie d’experiències que vistes a distància siguin material per la lírica. Jo crec que Girona sí que m’ha influït, per bé i per mal. Barcelona, potser no tant. Perquè Barcelona és una ciutat molt gran, molt diversa, i jo no he considerat mai que fós la meva ciutat. Sempre he fet broma dient que “visc a l’exili a Barcelona”, i continuaré exiliat (riu). De fet estic empadronat a Girona i vaig a votar a Girona. Em considero gironí, Barcelona és una ciutat que està bé, encara que ara l’estant destrossant per voler fer-la més turística. La influència que té és que és la capital del país, de la cultura catalana, i per tant de la literatura catalana. I hi ha una tradició cultural barcelonina que també suposo que m’ha influït, però no tant com Girona. I quan dic Girona vull dir també Olot, i la Costa Brava i Roses.. Els llocs que de petit han sigut una mica la meva pàtria.

-Això es contraposa amb el model de Barcelona que s’està intentant crear?

-Sí, crec que és un model que està abocat al fracàs. Al fracàs econòmic potser no. Al d’estar situat a les revistes importants del món i rebre més turisme potser tampoc. Però al fracàs com a comunitat, com a ciutat que els habitants se’n sentin part; sí. Aquesta Barcelona que ens estan imposant, també va en contra del sentit que pugui tenir com a capital de Catalunya. Un país sense una capital sòlida i potent té menys coses a guanyar. Va en perjudici de la idea de Catalunya. Aquesta mena de cosmopolitisme que es vol difondre, pot acabar fent-la una ciutat global que no sigui capital de res. S’ha d’intentar salvar el pes cultural d’aquí. Em fa por que aquesta Barcelona vagi siguent cada vegada més superficial, més espectacle i més “juerga”. Però avui en dia, parlar de cultura en majúscula està molt mal vist. Actualment la cultura, són els espectacles, el Sònar o el Fòrum. El mateix Fòrum és la constatació de la poca idea del país que hi ha entre les nostres autoritats. Per què dir Haima de quelcom que en català sempre hem anomenat embelat? És que potser no queda prou fi? Tot allò català es va evaporant i al final acaba no sent res. La Barcelona que anem construïnt poc a poc, és una Barcelona sense esperit, com una gran platja d’estiueig, de serveis, de restaurants, de cambrers... sense gaire res més.

-Considera que la poesia com a gènere està en retrocés?

-No, crec que no. La poesia és un gènere minoritari, crec que ho ha de ser i sempre ho ha estat. Quan jo era molt jove es feia servir la poesia com a reivindicació política, llavors tothom recitava l’Espriu i coses per l’estil, però això és una cosa anormal, és fer servir la poesia per una cosa per les quals no està cridada. Jo crec que la poesia és un gènere per minories. Perquè un país on tothom llegís poesia seria un país de bojos, que no funcionaria. La poesia té molt a veure amb l’elaboració lingüística, i això és una cosa minoritaria. Hi ha gent a qui els hi agrada la llengua o l’emoció que pot donar un poema, però també hi ha gent a qui no, i em sembla molt bé. Això d’imposar la poesia considero que és un disbarat. No crec que estigui en retrocés. Hi ha molta gent que n’escriu. Per exemple, jo publico un llibre, se’n fan mil cent, mil dos-cents exemplars, i s’acaben venent. L’altre dia vaig agafar una primera edició de Foix d’un llibre que tinc on s’hi podia llegir “edició de dos-cents exemplars”. És clar, vol dir que hem millorat, com a mínim, en nombre de lectors. Vol dir també que als anys 30 hi havia dos-centes persones a Catalunya interessades per la poesia i ara suposem que n’hi ha 1200, déu n’hi dó. És clar que el país també ha crescut, ara som més. Però la poesia sempre és una cosa minoritària, i és veritat que això és així a tot el món. Encara que a Catalunya, potser degut a l’estat de la llengua catalana i la persecució que ha rebut en ocasions, hi ha més gent que llegeix poesia que a França, Itàlia o Anglaterra. Ho sé perquè veig que les edicions que fan a Itàlia també són de mil exemplars. I ells són molt més grans, per tant el tant per cent que compra, ja no dic que llegeixi, però que compra poesia és molt més gran aquí que a França. No crec, en definitiva, que estigui en retrocés.

Xiulets a Montilla

El dissabte passat Lluís llach posava punt i final a més de 40 anys de carrera en un magnífic concert a Verges. Milers de persones van assistir-hi per gaudir de la seva música i donar-li un càlid comiat, entre elles el president de la Generalitat José Montilla. Aquest últim va ser rebut amb una forta escridassada i mostres de rebuig per part del públic.

Alguns sectors de l’opinió pública, han volgut fer una lectura interessada d’aquest fet tot titllant-lo d’atac a una persona no nascuda a Catalunya. El que jo em pregunto és si Mathew Tree o Patricia Gabancho, tots dos autors en llengua catalana però provinents d’Anglaterra i Argentina respectivament, haurien estat rebuts de la mateixa manera. És clar que no. El motiu dels crits cap a Montilla són, crec jo, mostres de discomformitat ideològica, i l’expressió de disconformitat és plenament legìtima en una societat democràtica.

Ciutadans, el partit que no sap encara què dir

A poc més de dos mesos per les eleccions municipals Ciutadans-Partido de la ciudadanía no té encara tancat programes ni llistes per les municipals.


“Per venir a la seu hauria de parlar amb la nostra cap de premsa” assegura la veu que em parla des de l’altre costat de la línia. Tot seguit m’afanyo a trucar-li amb l’esperança de poder fer aviat una entrevista a algun membre del partit. La segona veu és tant o més amable que l’anterior- Per cert, les dues parlen en català- però no sembla tenir bones notícies per mi. Ciutadans-Partido de la ciudadanía encara no té les llistes confeccionades per les properes eleccions municipals i, per tant, tampoc massa clar què dir sobre el seu programa. Se m’emplaça a tornar a trucar en deu dies i jo agraeixo l’atenció rebuda.

Quan fa uns mesos es va presentar en societat aquest nou partit, pocs pensaven que en les seves primeres eleccions al parlament pogués treure tants bons resultats. Prop de 90000 vots aconseguits que, en conseqüència, van valer un equivalent a 3 diputats al parlament català. La sorpresa per la notícia va venir tant des de fora com de dins del partit. Davant d’aquest fet el partit es va veure obligat a encarar la legislatura com un actor més i no com a simple espectador.

En els primers 4 mesos de legislatura el partit ha apostat per fomentar el bilingüisme a Catalunya i frenar tot tipus de reforma o gest identitari promogut des de l’executiu català. Aquesta és, en definitiva, la funció que perseguien els intel•lectuals que van promoure la seva naixença. El partit es defineix com una alternativa no-nacionalista nascut a Catalunya però amb vocació estatal. Aquesta definició no sempre ha resultat clara. Es dona la paradoxa que molts dels electors del partit han votat a Ciutadans en clau marcadament identitària per fer front al catalanisme. Albert Rivera, el jove líder del partit, ha reconegut finalment haver estat militant del Partit Popular tot i haver-ho negat abans. Per tot això alguns sectors de la societat catalana veuen aquest partit com una versió desacomplexada del Partit Popular que pretén, sota un pretext universalista, vèncer el catalanisme. Altres veus discordants amb el partit asseguren que no pot ser un partit d’esquerres, com en principi pretén, perquè dins seu i militen persones de tots colors polítics que només tenen en comú el seu anticatalanisme. Ciutadans ha respost davant d’això que té punts marcadament diferenciats al PP i que les acusacions són fruit de l’ignorància i voluntat de desprestigiar el partit.

En tot cas queda clar que es tracta d’un fenomen electoral que sobresurt en el sovint avorrit i insípid oasi català. Els 3 diputats de ciutadans han posat nerviós a quasi tothom. Al Partit Socialista de Catalunya i al Popular perquè els treu vots i a ERC i CiU perquè el veuen com un enemic ideològic, com un partit que va directa en contra d’ells. D’entre els partits majoritaris l’únic que no donarà massa importància a la presència de Ciutadans és, en principi, Iniciativa per Catalunya els verds. L’evolució que pugui tenir és interessant i les municipals són una magnífica ocasió per desvetllar dubtes que molts poden tenir sobre una formació tant novella com aquesta. En primera instància, conèixer les cares i programes per les més de vuitanta localitats en les quals Ciutadans ha assegurat tenir intenció de presentar-se. Sobre els pactes electorals ja s’ha preguntat força als membres del partit. Sorprenentment, no s’han tancat masses portes a ningú. En una entrevista al matí de Catalunya Ràdio, Albert Rivera assegurava que fins i tot es podria pactar “amb partits que formen part del tripartit si es donen les circumstàncies adequades”. Finalment és de suposar que, si amb una campanya amb poc ressó mediàtic es van aconseguir 3 diputats al Parlament, Ciutadans aspira ara a donar la campanada per segon cop. Caldrà estar atents a què diuen les enquestes.

Donades les circumstàncies és sorprenent que el partit no s’hagi afanyat més a tancar llistes i programes. A dia d’avui no sabem encara qui es presenta a cap de les llistes del Partit i és també un misteri quins programes presenten. Aquesta tardança és possiblement fruit de la joventut del partit i també, encara que des de la formació es desmenteixi, que des de la nit de les passades eleccions catalanes s’ha treballat a contracorrent per acabar la construcció d’un projecte que tot just tenia fonaments. Qui vulgui saber més sobre el partit de les veus amables, que esperi.

Mor Josep Maria Huertas Claveria, dega del col·legi de periodistes de Catalunya.

Ha mort per un infart cerebral després d’ingressar a l’hospital divendres passat.



Josep Maria huertas Claveria ha mort aquesta matinada a l’hospital Clínic de Barcelona víctima d’un infart cerebral. Fa unes setmanes es va sotmetre a una operació de la qual semblava haver-ne sortit amb exit. El divendres passat, després d’entregar un reportatge a La Vanguardia va haver de ser ingressat d’urgència a l’hospital.

Nascut el 1939 a Barcelona, Huertas Claveria va entrar a l’escola de periodisme el 1963. Des de petit mostrà un gran interès per la professió ja que el seu pare era també periodista. En la seva carrera com a professional de la comunicació va escriure per El Correo Catalán, Tele/exprés, Diario de Barcelona, El Periódico, La Vanguardia i l’Avui.
La seva primera feina va ser en el setmanari El signo. Va escriure més de cinquanta llibres i va ser director de les revistes Oriflama i Quatre Cantons.

L’any 1975 va ser empresonat per un article publicat a Tele/Expres on deia que alguns mueblés Barcelonins eren regentats per vídues de militars. El seu empresonament va mobilitzar una part important del periodisme català. Els seus companys van aconseguir-li un advocat i es van arribar a fer vagues de premsa. Finalment, va sortir-ne després de vuit mesos.

Huertas Claveria va destacar per la crònica urbana i per un fort compromís amb l’ètica periodística. La ciutat de Barcelona va ser la protagonista de molts dels seus llibres, reportatges i articles. El 1988 la ciutat li atorgà la medalla d’or en reconeixament a la seva gran tasca dins el món del periodisme, el seu compromís democràtic i amor a la ciutat.

Actualment Huertas Claveria s’havia jubilat. Tot i així seguia molt unit a la professió. Col·laborava cada dues setmanes amb la Vanguardia i des del maig de l’any passat era degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Va treballar també com a professor de la Facultat de Periodisme Blanquerna de l’universitat Ramon Llull.

El barri del Poble nou, d’on ell era, donarà avui l’adéu a un dels seus fills predilectes. El funeral es celebrarà a les 12 a l’esglèsia de Santa Maria de Taulat.

L’imperi Habitat

Retrat d’una de les constructores més grans de Catalunya.

L’empresa Habitat Grup Empresarial, va ser fundada per Josep Maria Figueras el 1953. La bona connexió amb el franquisme va fer que en els anys 50 i 60 aquest negoci es consolidés dins les grans empreses que operaven en el sector. L’administració de Porcioles, últim alcalde Franquista de la ciutat comtal, va fer que aquesta societat construís quasi tota la ciutat durant aquesta època. Porcioles, notari de professió va saber trobar una bona manera d’ampliar el seu compte corrent fent negocis amb constructores. Habitat era de totes elles, la que més tractes va establir amb ell. Es tractava de concedir terrenys o requalificar-los per posar les coses fàcils a empreses com les de Josep Maria Figueras. L’èxit d’aquests tràmits era molt important perquè les reserves de sól en aquell moment ja començaven a ser escasses. Construir no era tant fàcil com en els temps d’Ildelfons Cerdà i, per tant, calia estar ben situat políticament per fer-se amb les llicències d’obra. Porcioles s’assegurava a la vegada part dels beneficis i clients per la notaria. En definitiva, el creixement de la ciutat sumat a la corrupció local va ajudar decididament l’empresa de Figueras. Barris sencers van ser construïts en poc temps tant a Barcelona com a les seves rodalies.